Història

Durant les dues primeres dècades del segle XX, la majoria de serveis regulars de transport de viatgers per tal de comunicar els pobles més pròxims amb Lleida, encara es feia amb tartanes, les quals s’anomenaven de tracció animal, o bé de sang. Les primeres línies amb tracció mecànica no apareixen a les terres de Lleida i, d’una manera molt tímida, fins l’any 1907. Tot i que hi havia hagut anteriorment alguna iniciativa amb vehicles de vapor, encara va de passar més de deu anys per començar a substituir d’una manera definitiva els serveis de tracció animal.

Sens dubte, el fet de passar de la tracció animal a mecànica va representar un canvi molt important en la manera de viatjar. És sabut que qualsevol innovació comporta una sèrie de dificultats i avantatges, segons com es vol veure. Pel que fa a les dificultats, es deia que aquells nous vehicles sempre estarien espatllats degut al mal estat de les carreteres i sobretot dels camins ja que de vegades en temps de moltes pluges es feien impracticables. Els defensors d’aquesta innovació, deien que augmentaria el fet de viatjar, s’abaratiria el preu, hi hauria menys accidents i curiosament, es deia que els automòbils, ocuparien menys espai que els carruatges.

La majoria de concessionaris no es varen veure amb cor de canviar l’ús de les seves tartanes per autos de línia. La mecànica i els costos d’aquells vehicles … els representava un autèntic mal de cap. Tot i tenir els drets adquirits des de molts anys foren molt pocs que continuaren en aquest tipus de negoci a les terres de Lleida. Fou la fi d’una època i l’arribada d’un altre sistema de transport.

Una nova generació de gent amb esperit emprenedor comencen a sol·licitar les autoritzacions necessàries per a poder realitzar aquests nous serveis, regulats per l’Estat a través d’un Decret de l’any 1924, que tenia l’objectiu d’organitzar a base d’un concurs públic les concessions amb exclusivitat els serveis de transports mecànics per carretera. Sens dubte, farà possible garantir el servei, reduir distàncies i millorar la comoditat del viatgers.

Després d’aquesta breu pinzellada introductòria i per continuar parlant del transport, ara, des de la perspectiva del dia a dia; hem trucat a la porta de la casa coneguda amb el renom de ca l’Auto. El Sr. Claudio Salvia Piulats, que va néixer a Bellvís el dia 28 de juny de 1916, va passar la seva infantesa entre Bellvís i Barcelona fins que l’any 1932 s’estableixen a Vila-sana. Des de llavors, fins avui dia, aquesta família sempre s’ha dedicat al món del transport de viatgers.

Mentrestant en Claudio Salvia ens comenta: ” … Fou el meu pare Josep Salvia Clavé que el dia 13 de febrer de l’any 1924 sol·licitava davant el Govern Civil la següent autorització i que deia així: “autorización para establecer un servicio público de coches automóviles para la conducción de viajeros entre Bellvís y Lérida ” . Després d’una pausa afegeix: : ” … La idea va sorgir perquè ja hi havia una tartana que feia el servei però el pare va pensar que amb cotxe s’aniria millor i van comprar un cotxe marca Ford tipo “T” amb llums de carbur i rodes de goma massissa. A primers del mes de març van començar a fer el servei que arribava a Lleida a les 8,30 hores i sortida cap a Bellvís a les 12,30 hores de la Casa Fargas situada al carrer Cabrinety núm. 4, avui carrer Francesc Macià de Lleida …“.

Continuant amb la conversa, en Claudio afegeix amb convenciment: ” … El pare tenia un instint natural d’empresari, ja que es fixava en aquella gent que el rodejava i captava molt…” Després d’una pausa matisa : ” … Eren una gent de pocs estudis només el treball i la necessitat de guanyar una pela i avall. En aquella època a la majoria de cases hi mancaven moltes necessitats. Potser per aquest motiu, les persones es veien en l’obligació d’esforçar-se molt tan sols per anar vivint… A casa nostra érem els pares i sis germans i la veritat ès que costava molt d’arribar a tenir un ral…“.

A la pregunta de com foren els seus inicis com chauffer que és com es deia en aquella època ens respon: “… Recordo molt bé aquell dia en què el meu pare em va dir: aquí tens aquest autocar que era un Chevrolet i espavila’t …“. Després d’una altra pausa i amb un sentiment arrelat afirma: “ … Encara no tenia l’edat mínima, però no vaig tenir por i em vaig agafar al volant d’aquells vehicles i que de manera gairebé ininterrompuda vaig conduir-los fins que em vaig jubilar …” I després d’una reflexió afirma amb satisfacció: ” Vaig conduir fins al dia 28 de juny de l’any 1986 data en què vaig complir l’edat dels 70 anys i la legislació ja no permetia renovar per més temps el carnet de primera especial …“.

Per tant, Vila-sana a partir de l’any 1932 disposava d’un servei diari a Lleida amb automòbil i, mentrestant, s’anava consolidant aquest nou sistema de transport per les terres de Lleida i en aquest aspecte en Claudio ens comenta: “ … Tot i que s’havia fet un pas importat en la modernització dels serveis, els principis no foren gens fàcils, ja que no podem oblidar que els vehicles eren cars, hi havia poques carreteres, els camins sovint estaven amb mal estat. En aquella època els vehicles tenien poca capacitat, poca potència entre 20 i 30 HP, poca velocitat i una mecànica rudimentària …“.

Escoltant les explicacions d’en Claudio Salvia ens assabenta que, tot i que havia arribat l’era del motor hi havia més dificultats que les derivades de la mecànica. Hem llegit i sentit en altres converses que aquella època ja estava molt marcada per la competència ja que tenim entès que hi havia empreses que feien algunes peripècies per tal que la gent agafés els seus cotxes de línia. En aquest aspecte en Claudio ens deia: ” Sempre hi ha hagut molta competència. Hi havia alguna empresa que havia arribat a pagar el cafè si pujaven amb ells. De tota manera, he de dir que no varen durar massa, ja que els vehicles de segona mà als anys trenta venien a costar entre 1.000 a 2.000 ptes…. Recordo que en aquella època arribarem a fer dos cotxes diaris amb tot el recorregut de línia, i si no recordo malament, de Vila-sana a Lleida cobraven 1,25 ptes. … les inversions en el material sempre han estat l’inconvenient més gran …

A la pregunta de com es va alterar el transport de viatgers durant la Guerra Civilen Claudio ens respongué: ” …Tot i que l’empresa es va col·lectivitzar la família vàrem continuar fent la línia cada dia. Amb motiu d’aquell conflicte el combustible estava restringit i se’ns facilitava 20 litres diaris per cotxe per poder realitzar els serveis públics. De vegades, quan arribàvem a Lleida, ens feien carregar soldats per portar-los cap al front …“. Després d’una pausa en Claudi recorda i a la vegada exclama: “ … Ah! Cap a finals de la guerra ens varen requisar els tres autocars i mai més en vam saber rés més …“. Així doncs, el parc mòbil d’arreu es va veure profundament perjudicat, molts autobusos foren destruïts i altres varen quedar molt deteriorats.

La guerra s’havia acabat, ara començarà una postguerra plena de desfetes materials i humanes, fou un període de temps, on els aliments escassejaven, sobretot el pa blanc i el tabac. Pel que fa al tema que ens porta avui, cal afegir també la manca de recursos econòmics per poder restablir la flota desapareguda i davant la inexistent fabricació i importació d’automòbils, camions i autobusos; Claudio Salvia ens explica : ” … No ens va quedar res, només moltes ganes de treballar i sobreviure als esdeveniments. Era un cúmul de dificultats per a tothom …“. Més endavant, continua dient: ” …Una vegada acabada la guerra vàrem recuperar el dret a la concessió del servei de viatgers i, l’any 1940 vàrem tenir la sort de poder comprar un autocar de segona mà, marca Graham, que era de fabricació americana i els altres dos s’hagueren d’anar reconstruint a base de material divers que s’havia d’anar adaptant … Et podies trobar, per exemple, amb un motor GMC, el diferencial d’un Hispano, el canvi d’un Bliz, la direcció d’un Chevrolet … aleshores els denominaven reconstruïts …” Després d’una pausa matisa: “ … Era l’única manera de poder circular. Qualsevol peça de ferralla procedent d’algun vehicle que feia cap amb un desguàs era com si fos un material sortit de fàbrica. Per aquest motiu es deia: tot allò que pot rodar és bo …“.

Tampoc podem oblidar que aquells primers anys de postguerra varen coincidir amb la Segona GuerraMundial per aquest motiu també hi havia restriccions de tota mena: energia elèctrica i com que tampoc no hi havia gaire gasolina, els pocs vehicles que circulaven s’havien de fer rutllar gràcies a l’invent de l’artesania automobilística. Aleshores, a la pregunta de si varen influir en el desenvolupament del transport públic les esmentades restriccions, en Claudio Salvia ens explica: “ … Efectivament, durant la dècada dels 40 escassejava el carburant, i els vehicles es feien funcionar amb gasogen, que eren uns calderins que a base de cremar closca d’ametlla, avellana, o bé carbó, generaven un gas que feia funcionar els motors d’explosió. Nosaltres el combustible que ens anava més bé per fer funcionar aquells vehicles era el carbó de sermens dels ceps. I com curiosament, a Sant Martí de Maldà s’hi havia instal·lat la meva germana Teresa i el meu cunyat Miquel Vilalta, que tenien un forn de pa i que aprofitaven les fornades per fer carbonilla de sermens …“.

Després d’una parada tècnica per canviar la cara de la cassette de la gravadora en Claudio continua dient: ” … Com he dit al llarg d’aquesta conversa érem colla a casa i el pare va muntar unes quadres on hi tenien sementals assolint un gran prestigi, rebent premis i diplomes a les grans fires d’animals que es feien durant aquella època …“.

A principis de la dècada dels 50, ja es començaven a superar algunes dificultats que havien caracteritzat els primers anys de postguerra i començava un tímid ressorgiment industrial. Mentrestant a la família Salvia els fills s’havien fet casadors i tots varen anar fent el seu propi niu. Claudio Salvia el dia 22 de novembre de l’any 1951 també contrau matrimoni amb Rosa Berenguer Huguet que era de Miralcamp. “ … La Rosita, a part de les tasques de casa, també es va haver d’integrar a les tasques del negoci, feia de cobradora i d’acompanyant, quan feien alguns viatges…. Continuava sent una època en què tothom s’havia d’esforçar molt per tirar endavant i a casa la feina no hi mancava …“. ens explicava en Claudio en un altre dels moments de l’entrevista.

Cap a finals de l’any1946 através de INI que tenia la finalitat de promoure empreses majoritàriament de capital estatal, es constituïa una empresa amb l’objectiu de fabricar vehicles industrials i motors diesel anomenada Empresa Nacional de Autocamiones SA (ENASA). Tot seguit va començar a desenvolupar els primeres xassís per autobusos marca Pegaso i que sens dubte van comptar amb una gran acceptació entre els professionals del sector. Amb poc més de deu anys es va passar d’una inexistent fabricació a un acceptable desenvolupament industrial i sorgirien altres empreses prestigioses com també foren Sava i sobretot Barrerios. Cal doncs subratllar, que el transport en general va registrar un augment vertiginós i les carreteres cada cop estaven més transitades.

“… Podem afirmar que l’autèntica revolució en el transport arribava als 60 i ja no ha parat. Recordo molt bé aquell mes de febrer de l’any 1963 quan vàrem estrenar el primer autocar nou. Era un Pegaso model Comet de 125 CV amb 40 places matrícula L-30.029 i que disposava de moltes comoditats pel conductor i per al viatgers: el canvi era de sis marxes, tenia fre elèctric, servo direcció assistida … Les butaques eren de skai i tenia ràdio i micròfon per al viatgers. La seva compra fou un autèntic sacrifici però necessari ja que va costar un milió de pessetes i en aquella època eren molts diners. La renovació del material sempre ha estat la nostra major dificultat però de llavors fins avui dia ens hem esforçat en mantenir una flota moderna incorporant totes aquelles millores que per sort no han parat de sortir millorant la seguretat i la comoditat …“. Ens explicava amb convenciment el Sr. Claudio Salvia.

Mentrestant un fenomen relacionat amb el transport de viatgers com era el turisme no parava de créixer. Aleshores la gent comença a viatjar una mica més i aquesta nova realitat exigeix nous serveis que s’anomenarien discrecionals escolars … i que en Claudio ens comentava: ” … Efectivament fins aleshores els serveis més freqüents eren: els mercats, les bodes, viatges a Andorra, a la platja, també anàvem a Lourdes … entre molts altres llocs, però en aquella època encara costava de deixar les obligacions quotidianes del dia a dia per anar de viatge de plaer. Amb el pas dels anys suposo que degut amb un major nivell de vida, el fet de viatjar ha passat de ser de un luxe o bé una necessitat a una realitat quotidiana. El tipus de viatges ara són molt més freqüents i a la vegada potser d’un caràcter diem-ne més culturals. L’oportunitat de viatjar m’ha facilitat gaudir dels paisatges, conèixer altres ciutats o bé països, els costums, la gastronomia … Jo trobo que viatjar culturitza les persones …“. Precisament l’escriptor català Josep Pla que va escriure molt sobre els viatges deia: “ …Viatjar és una de les millors maneres d’acréixer els coneixements ...”.

Després d’escoltar atentament les explicacions del Sr.Claudio Salvia Piulats ens adonem que ha estat un professional vocacional en el món del transport i segurament per aquest motiu el dia 23 d’octubre de l’any1996 aSevilla i de la mà del director General de Transports del Ministerio de Foment Sr. Fernando Cascales, rebiala Medallaal Mèrit en el Transport atorgada perla Federació Nacionaldel Transport en reconeixement a la seva tasca en favor del transport.

Així doncs, i tenint en compte la seva vinculació amb el transport durant més de 75 anys, ha fet possible acumular una experiència. Per això ens agradaria, abans d’acabar aquesta xerrada, conèixer la seva opinió pel que fa al futur en aquest fascinant món del transport de viatgers. Una pregunta en què en Claudio ens comentava : “ … En l’actualitat ens trobem amb un desmesurat creixement de l’ús del cotxe particular, la dificultat de l’estacionament, les infrastructures poc modernes respecte a l’augment circulatori, els accidents i l’augment de la contaminació … són avui els principals problemes circulatoris actuals en la nostra societat. Sóc del parer que per tal de solucionar aquests problemes s’hauria d’apostar d’una manera molt decidida per als sistemes col·lectius com a principal forma de transport i que probablement es milloraria econòmicament i socialment …“.

Observant les respostes del Sr. Claudio Salvia Piulats t’adones que encaixa perfectament en una època ben diferent a la nostra i que gràcies a la seva bona memòria el converteixen en un símbol del seu temps. Veure l’empresa fundada per allà l’any 1924 i avui dirigida pels seus fills Claudi i Maria Lourdes el fan sentir un home satisfet i orgullós. Podríem afirmar que és un home afortunat perquè no és gens habitual que un home que té prop de 90 anys li permeten fer allò que sempre li ha agradat ” … Agafar el cotxe i marxar …“. En definitiva Una vida sobre rodes.

 autocars salvia historia